Text íntegre del monòleg del esdeveniment Sostenibilidad XL celebrat al CaixaForum Madrid el maig del 2018

Disculpeu la meva gosadia de presentar-me aquí aquesta tarda sense haver avisat gairebé. Crec que dec una disculpa a l’Isabel, sé que fa temps que prepares aquest acte, aquest esdeveniment, i venir sense formar part del programa oficial, doncs sí, és una gosadia… però mireu, eh, tenia la necessitat de retrobar-me amb tots vosaltres: companys, col·legues… veig un munt de cares que feia molts anys que no veia i tenia la necessitat de compartir amb vosaltres els dubtes que durant anys ens persegueixen, ens inquieten… les respostes a preguntes que encara avui segueixen pendents de ser contestades. I és per això que sóc aquí, perquè intentava, pretenia trobar en la vostra companyia, en les vostres mirades, aquestes respostes. I ara que us veig, i veig la quantitat de coneixement, de nivell acadèmic i intel·lectual que hi ha a la sala, encara se’m fa més difícil entendre què vam fer malament.

Fa temps que ens preguntem quina va ser la variable que ens vam deixar en aquella equació amb la qual crèiem que ho resoldríem tot.

Quin va ser l’ingredient d’aquella recepta màgica que ens havia de treure del cul-de-sac?

És dur passar tants anys pensant i havent d’acceptar que tot aquell esforç del passat amb prou feines va servir, o que va servir per molt poquet, perquè avui potser pugui estar aquí parlant-vos… tots aquells esforços de centenars de milers de voluntaris, d’associacions, de companys activistes intentant treure de la ignorància centenars, milions de persones, intentant mobilitzar-les… mirar enrere, comptar els anys que fa que hi insistim, que hi treballem… uns més que altres… uns moltíssim si pensem en Greenpeace, en la Eleonor McArthur Foundation, en el Club de Roma, en la Global Alliance for Building and Construction… no són pocs, eh? És un agregat d’esforç molt, molt gran. I jo segueixo sense respostes…

La veritat és que la majoria dels aquí presents segurament, confio, o segur que així és, oi?… tenim la sensació d’estar-nos-hi deixant la pell, de formar part d’aquest col·lectiu que intenta combatre i argumentar davant dels negacionistes que, per més evidències que els presentem, segueixen en la negació constant i contínua; que intentem alertar aquells que viuen instal·lats en la passivitat, en els que creuen que no hi ha res a fer, que les decisions, que els actes, depenen d’altres… o d’impulsar, d’animar aquells ingenus —o així entenc que són— jo mateix entre ells… els protooptimistes, els dèiem… aquells que encara pensen o pensaven que, al final, al metre anterior al precipici, al segon anterior a la tragèdia, el sapiens del planeta ho acabaria resolent tot. I jo, com vosaltres, crèiem que ho estàvem fent bé, crèiem que amb la nostra actitud, amb el nostre compromís, escrivint articles, ajudant a redactar lleis, generant informes… amb això fèiem el que s’esperava de nosaltres, el que se’ns demanava… crèiem i defensàvem que si tothom feia les coses com les fèiem nosaltres, el món canviaria. Hi hauria un canvi de rumb. I això ens generava un cert orgull. Perteníem al club dels bons, del costat bo dels decents, dels que érem sensibles, dels que sabíem què calia fer i —no ho neguem— de vegades ens dirigíem als altres amb una certa autoritat moral i intel·lectual que, si més no jo, amb el temps reconec que era totalment injustificada.

No hi havia cap mèrit en tot allò. Ser aquí avui no té cap mèrit. Segurament tots, cadascú amb la seva circumstància, som el resultat d’aquells que van treballar, que es van esforçar perquè nosaltres tinguéssim accés al coneixement, poguéssim incrementar el talent. La pregunta és si després vam fer prou amb aquest patrimoni que ens van deixar.

Aquests pocs minuts compartits em donen la sensació que m’apropo a aquella resposta que, durant anys, no he sabut contestar.

I tinc la sensació que la resposta és: ens va faltar determinació. I si és així, m’assalten un munt de dubtes, oi?, un munt de dubtes. Mireu, no us ho he dit, eh, vinc del 2058. Allà les coses no són fàcils, gens fàcils. I la més difícil de totes és conviure sabent que no vam fer el necessari.

Pensem que avui comença una nova dècada. No esperem a l’1 de gener de 2020, no esperem aquell calendari que ens marqui els ritmes i els tempos. Avui comença una dècada que ens demana el millor de tots nosaltres, que agafem aquella determinació i l’apliquem amb entusiasme, amb força, cadascú dins la seva competència

Arquitectes, projecteu, dibuixeu, penseu en clau de planeta —no hi pot haver ni cap altra prioritat més gran que aquesta— penseu en demanda. Enginyers, sigueu agosarats, feu servir aquell enginy, aquell talent innat que teniu per satisfer aquesta demanda amb un consum zero

I dic zero, no pròxim a zero. Near zero is not zero and the planet needs zero.

Cal escurçar els terminis.

I vosaltres, constructors, contractistes, industrials, lampistes, fontaners, fusters, també teniu responsabilitat. Teniu una part en això. No us en desvinculeu. Cada quilo, cada quilowatt no consumit. Cada litre d’aigua no malbaratat. Cada quilo de CO₂ no emès… compta. Tot compta.

Ignoreu aquells que diuen que les petites accions no compten. Multipliqueu-les per 7.000 milions i digueu-me quin resultat dona.

I vosaltres, el gremi que fabriqueu materials de construcció: teniu una capacitat enorme de transformar el sector. Utilitzeu-la, feu-la servir, sigueu valents.

No n’hi ha prou amb tenyir de verd les webs i els catàlegs. No n’hi ha prou amb posar-hi un eco, un bio, un organic davant la nomenclatura de cadascun dels vostres articles.

No penseu només en els comptes d’explotació d’aquest any ni del següent… donem l’opció als que venen al darrere perquè també puguin calcular els seus comptes d’explotació.

Utilitzeu aquest múscul, inversors, entitats financeres, promotors: no tot s’hi val, no tot és finançable. La TIR no és l’única cosa que compta. Pregunteu-li al planeta quina és la seva TIR.

O ofegueu financerament els projectes que no són solidaris amb el planeta… o ofegareu el planeta.

I vosaltres, els que us dediqueu a la governança i a l’acció política, a regular i definir el nostre marc legal, a gestionar els recursos públics, vosaltres que ens demaneu que us entreguem la nostra confiança votació rere votació, que mostreu com a garantia del vostre bon fer la vostra indiscutible vocació de servei públic, que us postuleu per treballar per i per al bé comú… sapigueu que avui no hi ha un bé comú més clar que aquest: treballar per fer possible la preservació de tots els éssers vius que hi vivim i de tots aquells que han de venir.

No busqueu dreceres. No vulgueu simplificar ni abaratir el repte. Redacteu les lleis necessàries i acompanyeu-les dels mecanismes d’execució i dels pressupostos òptims per assolir les solucions que el problema ens demana. Sigueu valents, sigueu agosarats.

Comenceu cada sessió parlamentària, cada grup de treball, cada ple municipal repetint-vos això. I sapigueu dir que no quan calgui i apreteu amb el sí també quan la situació ho exigeixi.

Però disculpeu… no volia convertir això en una retòrica de retrets que potser se m’ha anat de les mans…

Però des de la perspectiva que em dona estar 37 anys al vostre davant, us dic que hi ha temps. Que si agafem aquesta determinació, si ens la creiem i l’apliquem amb força, amb convenciment, amb lideratge… hi ha temps.

Ens hem d’autoexigir la millor versió de cadascun de nosaltres. Una que ni tan sols nosaltres mateixos sabem que existeix, perquè segurament la situació no ho demanava, perquè la urgència no era la d’avui.

I perquè avui el que està en joc és tot —i tot mai abans havia tingut un significat tan ple. Repetiu-vos-ho: tot. Busqueu l’entusiasme, la il·lusió, la passió. Potser les vam deixar enrere, fa dècades… se’ns van escapar amb la joventut.

Em fa tristesa veure a la sala gairebé cap menor de 30 anys. No podem fer això sense ells. Necessitem la seva insensatesa. Necessitem el seu entusiasme, creure que l’impossible és possible.

Pugeu-los al carro, traieu-los del carro, empenyeu-lo… ser aquí obliga.

La vida, sigui quina sigui la raó que us ha portat aquí, ens ha posat aquí. I això obliga a liderar, a empènyer, a convertir-nos en exemple, sense por.

Sortim dels nostres cercles. Sempre estem veient les mateixes cares, els mateixos noms…

Sí, fem coses, però reconeguem-ho: endogàmicament.

Sortim d’aquí. Necessitem generar molt més moviment.

Convertim cada petita acció en una acció de compromís.

Cada gest, en un exemple… fins i tot el més petit, el més privat, el més singular, el més silenciós.

No hi ha capacitat, no hi ha possibilitat de neutralitat. Les decisions i accions o ens apropen a la solució del planeta o ens n’allunyen.

No hi ha terme mig.

Barcelona de 2018.